A tu, yeled meu

Estimat yeled meu, avui que comença l’any 2008 he decidit començar un blog dedicat a tu, per anar-hi recollint en ell coses de tu, y per tal que quedi reflectit tot l’amor que sento per tu des del dia que vaig somiar que havies de néixer.

Vas néixer, com saps molt bé, el dia sis d’octubre de 1997, aquell dia era un dia com altres en què jo em vaig aixecar del llit per anar a la feina, però mentre que m’estava afaitant, la teva mare va anar al lavabo i, tot d’una, em va cridar perquè havia tacat les calcetes. Això volia dir que estaves picant la porta perquè ja estaves en camí.

Varem sortir volant de casa cap a la Mútua de Terrassa, i només arribar ens van a tendre. Van mirar la mama, i li van dir encara faltava molt per la teva arribada, que si volia, podia marxar cap a casa sense cap por, però varem creure millor esperar a la Mútua, i no haver de sortir corrent un altre cop. Allà varem ser-hi tots dos com nens nerviosos plens de por i d’il·lusió.

A les sis i mitja de la tarda, i després de patir força la mama, vas néixer. Haig de dir que aquell va ser un dels moments més bonics de la meva vida, quan vas sortir tan ‘cansadet’, esgotat de fer força per sortir, perquè el part no va ser gens fàcil, i et van posar als meus braços va ser quelcom increïble. Aquesta sensació no l’he perduda mai, i encara que ara ets gairebé un homenet sento el mateix quan et tinc entre els meus braços.

En aquell moment vaig decidir deixar tot, hobbies, gimnàs, etc., per tal de poder estar amb tu i de poder ajudar la mama a cuidar-te, però sincerament, no em va costar gens deixar res del que vaig deixar per vosaltres. Fins hi tot no vaig agafar feines que m’haurien aportat molts més diners i projecció professional, però em vaig estimar més veure’t créixer, jugar amb tu, i poder ser una ajuda idònia per a la mama. No volia que em passés com al meu pare, que de tant treballar es va perdre com creixíem els seus fills. Això segurament serà una manca que sempre tindré dins meu, ja que sempre m’hauria agradat poder compartir temps amb el meu pare, jugar amb ell, xerrar de les nostres coses en anar creixent. Tot això jo no ho vaig poder fer, i no estava disposat a que a tu et passés el mateix. És per això que tot el temps que passo amb tu em sembla poc. Jo no sé com són els altres pares, perquè quan venim a aquest mon, no portem cap manual del bon pare, i tot anem aprenent segons arriba cada dia, però el que sí sé segur és que m’agradaria ser el millor pare del mon per a tu.

Ara que comença gener, i tenim a prop el dia dels reis, tot i que tu i jo no ho celebrem perquè sempre hem celebrat la Januká, recordo aquells matins del dia sis, en què muntàvem els castells dels Playmobil quan tenies quatre o cinc anys, i la quantitat de partits de basquet que hem fet al garatge de l’antiga casa dels iaios. Moments tots inoblidables, que han quedat per sempre gravats a la meva memòria. Des d’aquí, fillet meu, et vull donar les gràcies per tot l’amor i per tot el carinyo que sempre m’has donat, que ha estat molt. Ja sé que aparentment és normal que un pare i el seu fill s’estimin i es demostrin carinyo l’un a l’altre, però no sempre és així, i és per això que prego a l’Etern que sempre ens estimen, i que sapiguem passar els moments dolents tot fent memòria de l’amor que sempre ha hagut entre nosaltres.

Sempre t’he dit que encara que fins ara ens hem estimat moltíssim, poder, molt possiblement vindran moments quan tu voldràs fer coses que a mi no m’agradaran, i poder ens enfadarem perquè tots hem passat l’època difícil de la pubertat i la joventut. És en aquesta època que els nostres caps senten coses diferents, ens comencem a sentir d’una manera especial, ja no depenem tant dels nostres pares, volem prendre les nostres decisions i trobar el nostre propi camí; però hi ha de vegades que aquests desitjos xoquen contra el criteri dels pares.

En aquestes èpoques els pares no saben comprendre els fills, bé perquè no recorden com eren quan eren joves, bé perquè passen dels fills, o simplement perquè el criteri de les coses canvia amb el pas de la vida i no s’entén el pensament dels joves, és força complicat tot plegat. Prego al Senyor que ens ajudi a tu, a mi i a i la mama a saber respectar les teves decisions, a saber comprendre’t a tu, i a tu a saber entendre’ns i a comprendre’ns a nosaltres.

Ara tens deu anys, i hem viscut aquests anys d’una manera intensa, i són per a mi uns anys inoblidables, però sempre m’agradaria recordar els moments quan celebrem el shabbat, o quan celebrem la festa de sukot, en què hem de construir la cabana per viure-hi durant una setmana, el teu primer partit de basquet, o aquelles actuacions que has fet des de nen a Samaria. Però sobre tot sempre recordaré cada una de les teves abraçades i cada un dels petons que em fas, perquè en cada un d’ells puc veure l’amor de l’Etern vers a mi donant-me un regal tan preciós com tu.

Yeled meu, ets una persona preciosa, un homenet que té un cor increïble i ple de sensibilitat, no deixis mai que ningú et prengui aquests tresors que hi ha dins teu, perquè la primera persona a qui han d’anar dedicats aquests tresors és al nostre Deu i Pare, Yahwéh, i al seu fill i salvador nostre Yeshúa Ha Mashiaj.

Read more...