Janukah 2007

Durant els dies de vacances de Nada, varem estar comprant-te unes sabates d’esport a la Maquinista, i per primera vegada vaig ser conscient de com estàs creixent de ràpidament. Mentre que la mama comprava altres regals pels tiets i les tietes, tu el Ruben i jo anàvem de botigues intentant trobar unes sabates d’esport que ens agradessin per a tu. Al final de molt buscar, varem trobar unes de molt maques, però em va sobtar que amb deu anyets tinguis ja un peu tan gran, un quaranta!!!. No sé, et vaig veure molt alt, molt gran, i com que quan xerrem tu i jo, sembles un homenet, no em costa imaginar com seràs d’aquí a poc temps. La veritat és que sempre havia sabut que de tenir un fill l’estimaria amb tot el meu cor, però qualsevol imaginació queda curta davant la realitat.

T’estimo molt fillet meu, gràcies a la memòria que l’Etern m’ha donat, en pensar en tu, passen davant meu un munt d’imatges, sobre tot aquells dies i nits en què no paraves de plorar perquè et feia mal la panxa per la teva antiga incontinència a la lactosa, o aquelles matinades de rigorós hivern, en què havíem de sortir la mama, tu i jo a fer una volta en cotxe amb les finestres obertes perquè tenies laringitis, i era el remei que ens aconsellava el metge per tal que poguessis respirar millor. Tot i que es porten la palma aquelles dues nits de cap d’any en què la mama, amb tot el dolor del seu cor, havia d’estar a Samaria fent l’obra de teatre, i tu estaves a quaranta i mig de febre degut a una amigdalitis galopant. Recordo que se’ns van fer les dotze mentre estàvem ficats a la banyera intentant baixar-te la febre, perquè era tan alta que estaves mig inconscient, però en tot moment sentia la pau del Senyor en el meu cor, perquè la mama estava fent el que havia de fer, i jo sabia que ell estava amb nosaltres ajudant-nos a baixar-te la febre.

Yeled meu, dono gràcies a l’Etern per com ets, per la llum que ha posat en els teus ulls, pel teu cor tendre i noble, per fer-te un noi sensible i considerat amb els demés, dono gràcies a l’Etern per la teva mirada quan t’explico coses del nostre poble, Israel, i del nostre Déu i pare, Yahwéh. Prego per tu al Senyor cada dia i cada nit, quan et porto al llit, i li demano que et beneeixi cada dia de la teva vida, que t’ajudi a créixer, que et porti els millors amics, que són aquells que t’ajuden a créixer com a creient en el Senyor i com a persona; i també demano al Senyor que allunyi de tu aquelles persones que no siguin bones per a tu.

No és fàcil ser pare, però sé que tampoc no és fàcil ser fill, i sobre tot no ha de ser fàcil se fill d’un pare un tant especial com jo ;). Per això t’agraeixo cada un dels petons que em fas, cada una de les teves abraçades, i cada cop que em preguntes si estic bé mirant-me amb aquests ulls nets i profunds que Déu t’ha donat. David, mai no hauria imaginat estimar tant a algú, però sàpigues que no és gens difícil estimar-te a tu, simplement per ser com ets, un ésser tendre, noble i senzill.

Ahir em sobtava llegir el teu nick del Messenger, on demanaves perdó als teus amics per si en alguna ocasió els havies fet mal; vaig preguntar-te què els havies fet per haver de demanar perdó, i em vas respondre que no vas fer res, però per si de cas haguessis fet alguna cosa que els hagués fet sentir malament els demanaves perdó. No vaig poder fer res més que fer-te una abraçada i donar-te un petó. Tant de bo que tots tinguéssim aquest desig d’agradar els nostres amics sempre pensant en els altres abans que en nosaltres mateixos, això és el que ens va ensenyar el nostre Rebe, Yeshúa; va donar la vida per nosaltres sense demanar res a canvi, ell també va demanar perdó per nosaltres sense haver fet res malament.

David, fillet meu, que sempre sigui la llum de Déu qui il·lumini el teu camí, que sempre el teu cor sigui com un petit pessebre on hi habiti l’amor del Senyor, i que els teus ulls sempre parlin d’una persona que té com a fonament de la seva vida a l’Únic i Etern Déu, Yahweh.